Avui, 10 de juliol, fa dos anys d'un dia que sortirà en els futurs llibres d'història: l'enorme manifestació a Barcelona a favor de l'Estatut de Catalunya, que acabava de ser escapçat pel Tribunal Constitucional Espanyol.
Era un dissabte d'estiu que feia moltíssima calor però, malgrat això, milers, milers i milers de ciutadans de Catalunya van decidir passar unes quantes hores de tortura sota un sol implacable per a defensar l'Estatut.
L'Estatut que havia aprovat el Parlament de Catalunya, com a legítim representant de la població catalana, i que havia estat aprovat en referèndum pel poble de Catalunya, acabava de ser retallat de forma que humiliava el poble català per part d'uns pocs magistrats d'un tribunal que havia superat de molt el període legal pel qual havia estat elegit. Un tribunal que clarament actuava al dictat dels dos partits majoritaris de l'Estat Espanyol.
La deliberació d'aquest tribunal va ser massa llarga, durant anys hi va haver un estira i arronsa entre els dos sectors polítics que l'integraven. Resultava evident que la sentència que algun dia acabaria emetent no seria basada en el dret sinó en els interessos polítics dels dos grans partits espanyols.
Tants mesos de demora en la sentència va fer que la població anés prenent consciència del que realment estava passant: la constatació que uns pocs polítics vestits amb la toga de jutge anul·larien la voluntat democràtica del poble de Catalunya i del seu parlament democràticament elegit; així, el que havia de ser una manifestació en defensa de l'Estatut, es va convertir en un clam per a la Independència de Catalunya.
La manifestació va estar implecablement organitzada per Òmnium Cultural, i va rebre el suport de nombroses associacions culturals, socials, econòmiques, etc, etc, és a dir, del conjunt de l'entremat social del país.
Els dies previs al dia de la manifestació va quedar palès que els polítics catalans encara no havien entès res, perquè la seva gran preocupació era qui sortia millor a la foto de la capçalera de la manifestació i es perdien en estèrils discussions de com havia de ser la bandera de la capçalera.
La realitat va ser que el dia de la manifestació els polítics van quedar en un segon pla. Va ser la pròpia població que, d'una forma pacífica, festiva i entusiasta, van prendre el lideratge sobrepassant la capçalera oficial.
Estava previst que la manifestació transcorregués pel Passeig de Gràcia, però la multitud va superar aquest espai i es va escampar pels carrers del voltant. Ben aviat, es va formar una altra manifestació paral·lela al carrer del costat, la Rambla Catalunya.
Tot i això no hi havia prou espai per encabir a tothom, i els carrers transversals es van convertir en riuades de gent que volien accedir al nucli de la manifestació.
Us poso un parell de fotografies de la cruïlla del carrer Aragó amb el Passeig de Gràcia, però els altres carres paral·lels anaven igual: Diputació, Girona, València, Mallorca, Provença...
Com en totes les manifestacions hi va haver un ball de xifres. L'organització va parlar de més d'un milió de persones, i els contraris la van reduir a uns pocs milers.
No les vaig comptar, però és evident que hi havia moltíssima gent, molta més que uns pocs milers. Per una simple qüestió de probabilitats, segurament alguns dels que esteu llegint aquestes línies també hi serieu.
La Història està en evolució constant. El processos que porten als canvis històrics acostumen a ser llargs i complexos i no tinc la bola de vidre per veure el futur de Catalunya ni del món en general. Aquesta manifestació és un fet més que s'ha d'afegir a d'altres que es van produint durant un seguit d'anys i que ja veurem cap on ens fan evolucionar.
