La llegenda del comte Guifré el Pilós i la Senyera

Una cosa són els fets històrics, i una altra de ben diferent són les llegendes.

Això no treu que hi ha llegendes que siguin ben formoses. O no té una aura romàntica que un monarca es suqui quatre dits amb la sang de la ferida d'un comte moribund, per dibuixar quatre barres de sang damunt un escut d'or, que esdevindrà la bandera d'una nació?

Fragment del quadre Guifré I de Barcelona, el Pilós del pintor Pau Béjar, de finals del segle XIX, que representa l'il·lustre moment.

El que diu la història és que Guifré possiblement va néixer l'any 840, era fill de Sunifred i d'Ermessenda, i va morir (o va ser ferit) el dia 11 d'agost de 897 al castell d'Aura mentre lluitava contra el governador àrab de Lleida, Llop ibn Muhammad. Va ser enterrat al Monestir de Santa Maria de Ripoll.

La localització del castell d'Aura, també dit castell d'Oro és incerta. Els historiadors han proposat diversos indrets: Valldaura (a la serra de Collserola), la Valldora (al Solsonès), Besora (també al Solsonès), Santpedor (que abans era Sant Pere d'Or), o també Gualta (prop de Caldes de Montbui). La crònica musulmana explica que es trobava "en els termes de Barcelona" i que era residència de Guifré.

Entre altres gestes, Guifré va iniciar el repoblament de l'interior de Catalunya, que s'havia despoblat a causa de la invasió àrab.

Vas ser el darrer comte de Barcelona nomenat pels reis francs. Abans d'ell els comtats no eren hereditaris, sinó que eren els reis francs qui nomenaven els nous comtes de la Marca Hispanica. Guifré va ser el primer en deixar els seus comtats als seus fills i hereus. Des de 870 fins a 897 va ser comte de Cerdanya (succeït per Sunifred II d'Urgell) i d'Urgell (succeït per Miró II de Cerdanya), de 878 a 897 va ser-ho de Barcelona i també de Girona, que incloïa el de Besalú (en ambdós casos succeït per Guifré II Borrell de Barcelona i el seu germà Sunyer I de Barcelona), de 886 a 897 va ser comte d'Osona (succeït pels dos germans anteriors), del 896 al 897 comte de Conflent (succeït pel mateix Miró II de Cerdanya).

Però, de fet, la independència dels comtats catalans no es va produir fins que Borrell II, l'any 988, no va renovar el pacte de vassallatge amb el rei franc Hug Capet. Borrell II era fill de Sunyer I i, per tant, nét de Guifré.

Guifré va fundar el monestir de Ripoll l'any 879 i el de Sant Joan de les Abadesses, que es va consagrar l'any 887, va organitzar el comtat d'Osona ja el 885.

Guifré es representa en aquesta miniatura d'inicis del segle XV del pergamí Genealogia dels Reis d'Aragó.

Ja des de l'Edat Mitjana la figura de Guifré es va veure envoltada d'un aire de llegenda. En aquesta caplletra A de les Cròniques dels reis d'Aragó e comtes de Barcelona, datada al voltant de 1.359, es representa el mític pare de Guifré el Pilós, Guifré d'Arrià, mentre està retent homenatge al rei de França i en el seu escut daurat ja hi porta els quatre pals. És a dir, representa una part de la vida llegendària de Guifré.

Els monjos del Monestir de Santa Maria de Ripoll esmenten Guifré en la saga catalana Gesta Comitum Barchinonensium, on s'hi barregen els fets històrics i la llegenda.

Un altre fet històric és que l'heràldica va aparèixer arreu d'Europa en el segon quart del segle XII (aproximadament entre 1.125 i 1.150). Va sorgir per una necessitat dels senyors feudals de tenir un emblema que els distinguís en el camp de batalla i l'escut era un lloc idoni per a ser decorat; a més, en aquesta època es quan aquest emblema esdevé hereditari, sense que ningú fora d'aquella família el pogués usurpar.

La llegenda de la creació de la Senyera amb la sang de Guifré és més tardana, de mitjans del segle XVI. Per tant, no pot ser que a finals del segle IX Guifré demanés un blasó per lluïr en el seu escut.

Com que es tracta d'una llegenda, deixaré que sigui en Dragui qui ens l'expliqui. Us en recordeu d'en Dragui?

Les llegendes donen per a molt, també per a cançons, com aquesta que canta la Guillermina Motta, El comte Guifré el Pilós, cançó que pertany a l'àlbum Història de Catalunya en cançons, de l'any 1972.

Temps era temps la nostra terra
era un camí de mal passar.
Homes armats hi feien guerra
enlloc no hi havia pa.
A l'un costat, gent de Mahoma
a l'altra cap, guerrers d'ulls blaus
el qui és al mig el mal entoma
ningú no fa mai les paus!

Fort i valent, amb la barba cerrada
i un bell escut tot d'or,
el bon Guifré ha arribat a l'albada
i ens dóna per bandera la sang del seu cor.

D'Urgell, Conflent i Barcelona
dels Pirineus i Montserrat,
de la Cerdanya i de Girona
n'ha fet el més gran comtat.
Era ferotge però somreia,
era pelut però gloriós,
era un cabdill de bona jeia
el compte Guifré el Pilós.

Fort i valent, amb la barba cerrada...

I si busqueu entre els vídeos sobre moments històrics que tinc posats a la dreta d'aquesta pàgina, en trobareu un de més seriós sobre la història/llegenda de Guifré.