Pàgines

dimecres, 29 d’agost del 2012

Punts de venda a Vic pels autocars de l'11 de setembre

S'acosta un altre d'aquells dies que acabaran sortint als llibres d'història.

Tot sembla indicar que la manifestació de l'11 de setembre de 2012 a Barcelona serà especialment multitudinària.

Per tot Catalunya s'estan organitzant sistemes de transport col·lectiu, principalment autocars. A més de totes aquelles persones que tenen previst anar-hi pel seu compte.

Pel que sé, la venda de tiquets pels autocars marxa a molt bon ritme.

A Vic s'han ampliat els punts de venda de tiquets pels autocars de l'ANC, per tal de facilitar-ne l'accés a tots aquells que estiguin interessats en utilitzar aquest mitjà de transport.

Us poso la darrera actualització de dijous 6 de setembre:





Si heu fet pensament d'anar-hi amb autocar, no ho deixeu per l'últim moment. La darrera informació que tinc d'Osona és d'ahir a la nit, i ja hi havia 113 autocars plens; segur que en aquest moments (dijous 6 de setembre al migdia) deuen ser uns quants més. Si no us voleu quedar sense bitllet, procureu comprar-lo com és aviat millor, així també ajudareu a l'organització.

Recordeu que els menors que viatgin amb els autocars de l'ANC han de portar una autorització signada pels pares o tutors:


Si sou d'Osona, trobareu més informació al bloc de la territorial d'Osona: http://assembleaosona.blog.cat, o al facebook: http://ca-es.facebook.com/Osona.assemblea.cat?filter=1

I si sou d'altres punts de Catalunya, o voleu informació d'altres indrets, podeu obtenir-la en el web de l'ANC: http://www.assemblea.cat, o a http://www.marxa.assemblea.cat

En concret a aquest enllaç trobareu directament tots els llocs de venda de bitllets de totes les poblacions de Catalunya d'on surten autocars: http://marxa.assemblea.cat/?q=autocars-reserves


dilluns, 27 d’agost del 2012

Les darreres hores de Pompeia i Herculà a Empúries

Us recomano una visita a una interessant exposició que es pot visitar a les ruïnes d'Empúries del 30 de juny fins al 9 de setembre de 2012.

Es tracta de "Les darreres hores de Pompeia i Herculà".

Un seguit de muntatges virtuals que us trasmetran la sensació que esteu passejant per aquestes ciutats.




Trobareu més informació al web del MAC:
http://www.mac.cat/Seus/Empuries/Exposicions/Les-darreres-hores-de-Pompeia-i-Hercula

Veieu una mostra del que hi trobareu en aquest vídeo que us transportarà a les termes centrals d'Herculà.



diumenge, 26 d’agost del 2012

El campanar de Sau en perill

Fa anys que, de tant en tant, el campanar de Sau treu el nas per advertir-nos que aviat començarem a anar curts d'aigua.


En moments de sequera és quan tenim l'oportunitat de recordar que el poble de Sau encara és allà, i el seu campanar és el primer element a sobresortir de les aigües.

Quan la sequera és molt forta, no només es veu el campanar, sinó també les altres cases i carrers. Cases enrunades, però que permeten reviure l'estructura del poble.


Estar somergides sota les aigües del pantà no és el millor per a la conservació d'unes estructures tan antigues, però el campanar encara resisteix dempeus.


Aquests dies el campanar torna a estar a la vista, i ha fet saltar les alarmes: sembla una mica inclinat.


Potser sí que se'l veu una mica inclinat, però encara hi és. Esperem que hi continui sent molts anys més.




divendres, 24 d’agost del 2012

Pompeia i Herculà sota la lava del Vesubi

Un dia com avui, però de fa uns 2.000 anys, una gran tragèdia va esdevenir damunt una part de la població de l’imperi romà.

El 24 d’agost de l’any 79 dC el Vesubi va entrar en erupció. Dit a la romana seria el novè dia abans de les calendes de setembre. Les cendres van anar caient els dies 25 i 26, el sol no tornaria a lluir fins el dia 27 d'agost.

Pompeia, Herculà, Stabia i una àmplia zona de l’actual Campania, en poques hores quedaven enterrades sota la lava; les cendres van arribar fins a Roma. La vida quotidiana d’aquell dia d’estiu del segle I dC va quedar fossilitzada sota les cendres; irònicament, aquella desgràcia ha estat una immensa font de coneixement de la civilització romana.

El 5 de febrer de l'any 62 dC la zona havia patit un fort terratrèmol que va destruir bona part de les construccions. El fatídic dia de l'any 79 dC les ciutats encara estaven en procés de reconstrucció. No hi havia memòria de cap erupció, per això quan van començar els primers indicis de l'erupció, la gent va pensar que es tractava d'un altre terratrèmol, això els va fer actuar de forma errònia, en comptes de fugir, la majoria van optar per buscar refugi en llocs aparentment segurs. Quan es van adonar que s'havien equivocat ja era massa tard.


El Vesubi encara està actiu. Des de l’any 79 dC ha entrat diverses vegades en erupció. Fa alguns anys, a Nàpols, vaig tenir l’oportunitat de comprar aquesta postal, on es veu el volcà tal com estava abans de l’erupció de l’any 1944.

Aquell dia Plini el Jove, la seva mare i el seu oncle Plini el Vell es trobaven a Miseno. A través de dues cartes a l'historiador Tàcit explica el que va veure de l'erupció des de Miseno, i la mort del seu oncle, a la platja d'Stabia.

El novè dia abans de les calendes de setembre (per nosaltres això és el 24 d'agost), al voltant de la sèptima hora (per nosaltres és la una del migdia), la mare de Plini el Jove avisava al seu fill i el seu germà que havia aparegut un gran núvol en forma de pi damunt el Vesubi. Plini el Vell va marxar de Miseno direcció Herculà amb les seves naus per tal d'anar a socórrer a la població i per afany de veure millor aquell fenomen. No va acabar d'arribar a Herculà, va desembarcar a Stabia i es va dirigir a la vil·la de Pomponiaus. Malgrat el fum i les cendres, semblava que aquella àrea era segura; però no era així. Quan va tornar a sortir el sol, tres dies després, el cos de Plini el Vell va aparèixer a la platja d'Stabia, on havia trobat la mort ofegat pels gasos al matí del dia 25 d'agost.

De fet, ni Plini el Jove ni Plini el Vell van veure res de l'erupció a Pompeia. L'erupció va començar entre les 10 i les 11 del matí. Quan Plini el Vell va arribar a la costa d'Stabia cap a les 4 de la tarda, Pompeia ja feia hores que estava coberta per les cendres pisolítiques.

És impactant observar tota mena d’estris tal com els van deixar els habitants de Pompeia, d’Herculà, de la vil·la d’Opplontis, d’Stabia, de Nola, de Boscoreale…

Però encara ho és molt més les figures d’aquests habitants amb l’expressió de dolor davant l’ofeg i la calor de l’erupció.


Alguns van morir a l'instant, víctimes de les altíssimes temperatures de 300ºC a 600 ºC. Les cendres es van anar dipositant damunt els seus cossos.

Els motlles dels cossos mostren l'efecte anomenat cadaveric spasm.

Va ser Giuseppe Fiorelli qui va notar que hi havia uns estranys espais buits a la lava petrificada. L'any 1863 va idear el sistema d'omplir-los de guix i d'aquesta manera obtenir-ne un motlle. El resultat va ser l'aparició de les víctimes de l'erupció tal com van trobar la mort, i amb prou detalls.


Una ara decorada amb la representació d'un sacrifici: el personatge que actua de sacerdot amb el cap cobert per la toga, dos lictores, un flautista i dos joves porten que els instruments del sacrifici, el brau que ha de ser immolat és conduït pel botxí i el seu ajudant.


Decoració d'un dels pilars de la porta d'entrada a l'edifici d'Eumàquia, al fòrum, cantonada amb el carrer de l'Abundància. Aquest edifici s'ha identificat com un mercat de llana.


Les pintures de la vil·la dels Misteris.


En aquesta imatge aèria actual  presa de Google Earth podeu veure, a la part central, les restes d’Herculà i, al voltant, la ciutat moderna. Fixeu-vos en la gran diferència de nivell entre una ciutat i l’altra. Tota aquesta diferència és producte de l’erupció.

Les següents imatges pertanyen al que queda d’Herculà.



Un grup de persones finalment es van decidir a fugir per mar, però aleshores ja era impossible per què la mar estava massa agitada, i van optar per buscar refugi sota els arcs del port.




dimecres, 22 d’agost del 2012

Cartell i vídeo de la manifestació de l'11 de setembre a Barcelona

L'Assemblea Nacional Catalana (ANC) ja ha donat a conèixer el cartell i el vídeo promocional de la gran manifestació que es prepara per l'11 de setembre de 2012 a Barcelona.

Aquesta promoció de la manifestació porta el lema de "L'11 de setembre marxem sobre Barcelona".

I el lema de la concentració és "Catalunya, nou estat d'Europa".

La manifestació començarà a les 6 de la tarda. Primer estava previst que comencés a la Plaça Catalunya, però la previsió d'una assistència massiva ha fet que l'organització traslladés el punt d'inci a la cruïlla entre la Gran Via i el Passeig de Gràcia. Acabarà a l'Avinguda del Marquès de l'Argentera, prop del Parlament.


Aquí teniu el cartell i el vídeo.



Ens veiem tots allà !!!

Com a curiositat artística, us poso el muntatge del procés d'elaboració del cartell, ideat per l'Andreu Mas.

En trobareu més informació en aquest enllac:
http://www.antaviana.cat/bloc/2012/08/22/hem-fet-el-cartell-de-la-concentracio-unitaria-de-l11-de-setembre/




dimecres, 15 d’agost del 2012

Música per la independència que encén la flama a Vic

S'està preparant a Vic la confecció d'una gran estelada feta amb 7.000 espelmes. Serà la tarda-vespre-nit de l'11 d'octubre de 2012, a Plaça.

Ho organitza l'ANC de Vic amb la col·laboració d'altres territorials de l'ANC d'Osona.

Col·locar 7.000 espelmes requerirà una bona estona. Per això, per amenitzar l'espera hi haurà festa i xerinola.


Fins el dia d'avui, han confirmat la seva participació en la festa les següents persones, artistes, grups i entitats:

La Nova Euterpe
Coral Brusquina
Rafael Subirachs
VICUS
Anna Casadevall
Grallers i Timbalers de la Ciutat de Vic junt amb els Grallers del Batre
Cesk Freixas
Pep Poblet i la Palma Jazz Band
Joana Serrat

Les actuacions es faran des de les 6 de la tarda fins a les 10 de la nit, a l'escenari de la Plaça Major de Vic.

Trobareu més informació d'aquest acte a http://encenemlaflama.blogspot.com.es/


divendres, 10 d’agost del 2012

La llegenda del comte Guifré el Pilós i la Senyera

Una cosa són els fets històrics, i una altra de ben diferent són les llegendes.

Això no treu que hi ha llegendes que siguin ben formoses. O no té una aura romàntica que un monarca es suqui quatre dits amb la sang de la ferida d'un comte moribund, per dibuixar quatre barres de sang damunt un escut d'or, que esdevindrà la bandera d'una nació?


Fragment del quadre Guifré I de Barcelona, el Pilós del pintor Pau Béjar, de finals del segle XIX, que representa l'il·lustre moment.

El que diu la història és que Guifré possiblement va néixer l'any 840, era fill de Sunifred i d'Ermessenda, i va morir (o va ser ferit) el dia 11 d'agost de 897 al castell d'Aura mentre lluitava contra el governador àrab de Lleida, Llop ibn Muhammad. Va ser enterrat al Monestir de Santa Maria de Ripoll.

La localització del castell d'Aura, també dit castell d'Oro és incerta. Els historiadors han proposat diversos indrets: Valldaura (a la serra de Collserola), la Valldora (al Solsonès), Besora (també al Solsonès), Santpedor (que abans era Sant Pere d'Or), o també Gualta (prop de Caldes de Montbui). La crònica musulmana explica que es trobava "en els termes de Barcelona" i que era residència de Guifré.

Entre altres gestes, Guifré va iniciar el repoblament de l'interior de Catalunya, que s'havia despoblat a causa de la invasió àrab.

Vas ser el darrer comte de Barcelona nomenat pels reis francs. Abans d'ell els comtats no eren hereditaris, sinó que eren els reis francs qui nomenaven els nous comtes de la Marca Hispanica. Guifré va ser el primer en deixar els seus comtats als seus fills i hereus. Des de 870 fins a 897 va ser comte de Cerdanya (succeït per Sunifred II d'Urgell) i d'Urgell (succeït per Miró II de Cerdanya), de 878 a 897 va ser-ho de Barcelona i també de Girona, que incloïa el de Besalú (en ambdós casos succeït per Guifré II Borrell de Barcelona i el seu germà Sunyer I de Barcelona), de 886 a 897 va ser comte d'Osona (succeït pels dos germans anteriors), del 896 al 897 comte de Conflent (succeït pel mateix Miró II de Cerdanya).

Però, de fet, la independència dels comtats catalans no es va produir fins que Borrell II, l'any 988, no va renovar el pacte de vassallatge amb el rei franc Hug Capet. Borrell II era fill de Sunyer I i, per tant, nét de Guifré.

Guifré va fundar el monestir de Ripoll l'any 879 i el de Sant Joan de les Abadesses, que es va consagrar l'any 887, va organitzar el comtat d'Osona ja el 885.


Guifré es representa en aquesta miniatura d'inicis del segle XV del pergamí Genealogia dels Reis d'Aragó.



Ja des de l'Edat Mitjana la figura de Guifré es va veure envoltada d'un aire de llegenda. En aquesta caplletra A de les Cròniques dels reis d'Aragó e comtes de Barcelona, datada al voltant de 1.359, es representa el mític pare de Guifré el Pilós, Guifré d'Arrià, mentre està retent homenatge al rei de França i en el seu escut daurat ja hi porta els quatre pals. És a dir, representa una part de la vida llegendària de Guifré.

Els monjos del Monestir de Santa Maria de Ripoll esmenten Guifré en la saga catalana Gesta Comitum Barchinonensium, on s'hi barregen els fets històrics i la llegenda.

Un altre fet històric és que l'heràldica va aparèixer arreu d'Europa en el segon quart del segle XII (aproximadament entre 1.125 i 1.150). Va sorgir per una necessitat dels senyors feudals de tenir un emblema que els distinguís en el camp de batalla i l'escut era un lloc idoni per a ser decorat; a més, en aquesta època es quan aquest emblema esdevé hereditari, sense que ningú fora d'aquella família el pogués usurpar.

La llegenda de la creació de la Senyera amb la sang de Guifré és més tardana, de mitjans del segle XVI. Per tant, no pot ser que a finals del segle IX Guifré demanés un blasó per lluïr en el seu escut.

Com que es tracta d'una llegenda, deixaré que sigui en Dragui qui ens l'expliqui. Us en recordeu d'en Dragui?



Les llegendes donen per a molt, també per a cançons, com aquesta que canta la Guillermina Motta, El comte Guifré el Pilós, cançó que pertany a l'àlbum Història de Catalunya en cançons, de l'any 1972.


Temps era temps la nostra terra
era un camí de mal passar.
Homes armats hi feien guerra
enlloc no hi havia pa.
A l'un costat, gent de Mahoma
a l'altra cap, guerrers d'ulls blaus
el qui és al mig el mal entoma
ningú no fa mai les paus!

Fort i valent, amb la barba cerrada
i un bell escut tot d'or,
el bon Guifré ha arribat a l'albada
i ens dóna per bandera la sang del seu cor.

D'Urgell, Conflent i Barcelona
dels Pirineus i Montserrat,
de la Cerdanya i de Girona
n'ha fet el més gran comtat.
Era ferotge però somreia,
era pelut però gloriós,
era un cabdill de bona jeia
el compte Guifré el Pilós.

Fort i valent, amb la barba cerrada...


I si busqueu entre els vídeos sobre moments històrics que tinc posats a la dreta d'aquesta pàgina, en trobareu un de més seriós sobre la història/llegenda de Guifré.

dimecres, 8 d’agost del 2012

298 anys de la batalla de Talamanca

La setmana vinent s'acompliran 298 anys de la batalla de Talamanca (Bages), dins el context de la Guerra de Successió (1702-1714).

La batalla de Talamanca (13 i 14 d'agost de 1714) ha estat la darrera victòria d'un exèrcit català.

En la foto veieu l'escenari de la batalla, vist des del poble de Talamanca.


La Guerra de Successió té els seus antecedents en el problema successori originat per la mort sense descendència de Carles II, l'any 1700.

Fins aleshores, malgrat l'existència de la monarquia hispànica originada amb la unió de les corones de Castella i d'Aragó amb el matrimoni d'Isabel i Ferran l'any 1469,  la Corona de Castella tenia el poder centralitzat; en canvi, la Corona d'Aragó era una federació de territoris (Aragó, Catalunya, Mallorca i València) que mantenien les seves pròpies lleis i institucions.

Carles II, que era de la casa d'Habsburg, havia fet testament a favor del nét de Lluís XIV de França, Felip d'Anjou, evidentment de la casa de Borbó, que es convertirà en Felip V.

Després d'arribar a Madrid, Felip V es va fer reconèixer en els estats de la Corona d'Aragó i va ser proclamat compte de Barcelona.

Aquesta hegemonia francesa no interessava a Anglaterra; es forma la Gran Aliança de la Haia integrada per Anglaterra, Àustria, les Províncies Unides (futurs Països Baixos), Portugal, Prússia, Hannover i Savoia. El seu candidat era l'arxiduc Carles d'Àustria, segon fill de l'emperador austríac Leopold I.

Les repetides violacions de les lleis del Principat protagonitzades per les autoritats de Felip V, va fer que a Catalunya s'anés formant un corrent de simpatia a la causa de l'arxiduc Carles.

El 20 de juny de 1705, catalans i anglesos signen el Pacte de Gènova, pel qual Catalunya es compromet a participar a favor del bàndol dels aliats, i Anglaterra es compromet a proveir d'armes i tropes i a garantir les Constitucions catalanes.

Al novembre de 1705 la flota anglo-holandesa i voluntàries austracistes ocupen Barcelona. L'arxiduc Carles entra a la ciutat i és reconegut com a rei pels catalans.

Però es va produir un tomb que fa variar l'equilibri d'interessos europeus: d'una banda, a l'any 1710 a Anglaterra havien passat a governar els tories, que ja tenien interès en sortir del conflicte; d'altra banda, el 17 d'abril de 1711 va morir Josep I, que era rei d'Àustria i emperador d'Alemanya, i  el seu germà l'arxiduc Carles es convertia en el successor al tro.

Aquest fet hauria provocat que Espanya i Àustria s'unissin sota el govern del mateix  monarca. Això no interessava ni a Anglaterra ni a Holanda, que volien mantenir un equilibri de forces a Europa. Així doncs, van començar les negociacions de pau.

Es signa el Tractat d'Utrech, també conegut com a Pau d'Utrech o Tractats d'Utrech i Rastadt, que són un seguit de tractats multilaterals on, entre altres pactes, els aliats reconeixen Felip V com a rei d'Espanya a canvi d'importants concessions territorials i econòmiques.

Algunes d'aquestes concessions territorials van ser: Anglaterra es quedava amb Menorca i Gibraltar i la casa de Savoia es quedava amb Sicília (que, a l'igual que Menorca, pertanyia a la corona d'Aragó).

Felip V rep el reconeixement com a rei d'Espanya i es signa una clàusula que prohibeix que els reis d'Espanya i de França puguin ser la mateixa persona.

A més, les tropes austracistes es comprometen a evacuar Catalunya, cosa que es produeix el 30 de juny de 1713.

Les cancelleries europees van discutir el Cas dels catalans, que ara quedava sola davant els felipistes, malgrat els compromisos adquirits per Anglaterra en el Pacte de Gènova.

Així doncs, Catalunya va continuar la lluita davant les tropes de Felip V, que estava ben decidit a abolir els drets dels catalans.

A finals de juliol de 1713 s'inicia el setge a Barcelona a càrrec de les forces del duc de Pòpuli. La ciutat també pateix un bloqueig naval, que sovint era esquivat per naus de Mallorca que portaven queviures i municions.

El juliol de 1714 el comandament de l'exèrcit borbònic que assetja Barcelona l'assumeix el duc de Berwick, ara els assetjants són uns 40.000 homes, enfront dels poc més de 6.000 que defensaven la ciutat, dirigits pel comandant Villarroel i el conseller en Cap, Rafael de Casanovas.

En aquest context Antoni Desvalls, marquès de Poal, va marxar amb el seu exèrcit exterior des de Cardona amb la intenció d'ajudar Barcelona.  Va optar per seguir una ruta muntanyosa per evitar enfrontar-se a camp obert a la cavalleria borbònica, que era molt més nombrosa.


Us poso una il·lustració de Francesc Riart de l'exèrcit del marquès de Poal que he extret del web Museu virtual de la Guerra de Successió.

Talamanca era un punt d'importància estratègica ja que dominava el pas de les Estenalles, que connecta la plana del Vallès amb la Catalunya interior.

El quarter general borbònic estava ubicat a la masia de la Mussarra, a l'altra banda de la riera de Talamanca.

L'enfrontament es va iniciar justament en aquesta riera. La font principal per al coneixement d'aquesta batalla és una carta encriptada que el propi marquès de Poal va enviar des d'Olesa a les autoritats de Barcelona el dia 20 d'agost de 1714. En ella descriu les forces amb què comptava: tres regiments de fusellers de muntanya, dos regiments de cavalleria, varies companyies de granaders destacats de la guarnició de Cardona i més de 2.000 sometents. No és tan detallat en la descripció de les tropes borbòniques, però especifica que reunien 1.500 dragons i un número superior de soldats d'infanteria.

Us poso una il·lustració de Guillem H. Pongiluppi.



El marquès de Poal seguia la batalla des del castell de Talamanca, aquí en teniu una imatge.


Coincidint amb la batalla de Talamanca, s'estava produint la batalla del Baluard de Santa Clara (12, 13 i 14 d'agost), el primer assalt borbònic contra Barcelona.

El resultat de la batalla de Talamanca va ser la victòria de les tropes catalanes i la retirada de les tropes borbòniques fins a Sabadell. L'exèrcit exterior català va continuar fins a Barcelona per a trencar el setge, però no ho van aconseguir. El 12 de setembre de 1714 la ciutat de Barcelona capitulava davant el duc de Berwick. Les tropes exteriors del marquès de Poal, Antoni Desvalls, es van replegar a la fortalesa de Cardona, que estava sota el comandament del seu germà Manuel Desvalls. Finalment, la fortalesa de Cardona es va rendir al Conde de Montemar el dia 18 de setembre de 1714, data en que finalitzava la Guerra de Successió a Catalunya.


Si us decidiu a visitar aquest lloc històric, gaudireu de paisatge i d'arquitectura. Com a mostra, us poso dues fotografies de la portalada de l'església de Santa Maria de Talamanca, amb l'arquivolta decorada amb entrellaçament de vímets i els capitells corintis a banda i banda. L'església és romànica, del segle XII però ja esmentada l'any 1038 i amb remodelacions posteriors.



En els propers mesos, i a mesura que ens anem acostant a la xifra rodona dels 300 anys, sentireu a parlar cada vegada més del 1714 i de la Guerra de Successió.  Si teniu ganes de refrescar la memòria sobre aquest fet històric, us recomano una web excel·lent, que ja us he esmentat abans,  Museu virtual de la Guerra de Successió 1702-1714:  http://www.guerradesuccessio.cat, on hi trobareu moltíssima informació en relació a aquest conflicte.

dissabte, 4 d’agost del 2012

Un record per a Hiroshima i Nagasaki

El 6 d'agost de 1945 es va llançar la primera bomba atòmica de la història damunt Hiroshima. Tres dies després, el 9 d'agost, en quèia una altra damunt de Nagasaki.

Està a punt d'arribar el 67è aniversari d'aquells dies d'horror i que, paradoxalment, van accelerar la fi d'una altra barbàrie, la 2a Guerra Mundial.








Us poso el vincle a "Hiroshima" un interessant documental, producció de la BBC de l'any 2005, traduït al castellà de quan el va emetre TVE, i del qual n'he extret les imatges anteriors.

http://www.youtube.com/watch?v=Z8q0I_dQI_4



dimecres, 1 d’agost del 2012

Relleus funeraris de Malla

Durant les obres de restauració de l'església parroquial de Sant Vicenç de Malla als anys 80, es van trobar dos blocs amb relleus de gran interès. L'església està situada a mitja alçada del turó del Clascar, a Malla (Osona). A la part superior d'aquest turó, s'han trobat en superfície petits fragments de ceràmica, pedres de fona i altres elements dels períodes ibèric i romà.

Formaven part del farcit de les obres d'ampliació que s'hi havien fet durant el segle XVI. Això vol dir que estaven fora de context i que no tenim altre opció que estudiar-les únicament a través de l'anàlisi iconogràfic.

Però en aquest cas la iconografia no és suficient per a determinar amb claretat la cronologia, els personatges i la funcionalitat, i els experts no s'acaben de posar d'acord en la interpretació.



El material és pedra local provinent de les pedreres de Folgueroles, localitat que està a pocs quilòmetres de Malla.

Una de les peces es tracta d'un bloc amb alt-relleus a les quatre cares. Pensat per a ser vist per totes bandes.

En el registre inferior i a les dures cares amples del bloc, es representa un individu ajagut, vestit amb una túnica curta, en un dels cantons estrets es representa el rostre tricèfal de l'individu amb una roseta al front, i en l'altre costat estret es representa un rostre de felí.

En el registre superior, en una de les cares amples es representa un heroi lluitant amb un centaure que sembla que subjecta una figura femenina. L'altre cara ample està molt feta malbé, però s'hi intueix un individu en posició frontal i un cavall. En els dos cantons estrets es representa un individu amb escut al costat d'un cavall, en un cas porta una túnica i sembla que unes ales i en l'altre té el tors nu.



L'altre peça és un bloc amb relleus figurats únicament en la cara anterior, i no tant alts com en bloc anterior. La cara posterior està acuradament pulida però sense cap mena de decoració. Les dures cares laterals estan decorades amb una columna de fus estriat i capitell jònic decorat amb una roseta, com formant un templet. Clarament està pensat per ser vist frontalment.

Sembla representar un seguici funerari. En el registre inferior s'hi veuen dos personatges dalt de cavall, i en el registre superior dos personatges damunt un carro.

Un dels cantons estrets amb el guerrer del tors nu, amb l'escut i el cavall.



En el cas del bloc dels alt-relleus, una interpretació li otorga una cronologia plenament iberica del segle IV aC, i diu que l'heroi representat és Teseu lluitant amb un centaure en el casament de Pirítoo. Segons aquest mite, en la boda de Pirítoo, fill d'Ixió rei dels Làpites, amb Hipodàmia, els centaures es van embriagar durant el convit i van intentar atacar la núvia i les altres dones presents. Aleshores, Teseu juntament a altres herois convidats van lluitar al costat dels Làpites i van aconseguir derrotar els centaures.

Una altra interpretació diu que l'heroi és Hèracles (en realitat Hèrcules, ja que en aquesta interpretació se li dóna una cronologia romana) lluitant amb el centaure Nesos. En aquest cas la iconografia explica que Hèracles i la seva esposa Deyanira, van haver de creuar el riu Eveno, on el centaure Nesos es va oferir a ajudar-los a creuar. Com que no els podia creuar tots dos al mateix temps, Hèracles va creuar nadant. Durant el trajecte Nesos va intentar violar Deyanira, aleshores Hèracles li va llençar una fletxa enverinada amb verí de l'Hidra de Lerna. Mentre Nesos agonitzava i cridava de dolor, per venjar-se d'Hèracles, va enganyar Deyanira donan-li un líquid i dient-li que si volia conservar per sempre l'amor d'Hèracles (que era força faldiller) només havia d'amarar la roba d'Heracles amb aquell líquid, que era una barreja de la seva sang i del semen que va vessar en intentar violar-la.

Un temps després, Hèracles va a tornar a fer de les seves enamoriscant-se de Yole. Aleshores, Deyanira va amarar la túnica d'Hèracles amb el que ella crèia que era el fliltre d'amor de Nesos, però que en realitat era un verí. Quan Hèracles es va posar la túnica se li va adhirir al cos i cada vegada que intentava treure-se-la s'arrencava trossos de carn i al final es va incendiar en entrar en contacte amb els raigs del Sol.

La mitologia clàssica és molt complexe i plena de variacions. En el cas de la mort d'Hèracles també és així, però en tot cas, el que importa és que en el moment de la seva mort és purifica a través del foc i es desprèn dels elements humans heretats de la seva mare Alcmena, deixa de ser un heroi i ascendeix a l'Olimp com a déu.



Pel que fa a la cronologia dels dos blocs, no m'atreveixo a afinar perquè hi veig elements dubtosos, segurament no li donaria una cronologia tan antiga com el segle IV aC, però tampoc podria afirmar amb rotunditat que són plenament romans.

Pel que fa a la interpretació de l'heroi que lluita amb el centaure, m'inclino clarament pel mite d'Hèracles, ja que l'apoteosi d'Hèracles és una iconografia recurrent a l'antiguitat en contexts funeraris, en un paral·lelisme amb la purificació del difunt en el trànsit de la vida i la mort.

Finalment, aquests dos blocs s'han interpretat com a components d'un únic monument funerari. Aquí si que em permeto discrepar i crec que pertanyen a monuments diferents: pel propi estil escultòric dels dos blocs, un clarament per ser vist per les quatre cares, amb relleus molt alts i que indueixen al moviment de l'espectador per la continuitat de les escenes; l'altre, de relleus molt més plans, més estàtic, pensat per ser vist frontalment, enmmarcat per les columnes laterals que simulen un templet, la cara posterior polida que indicaria que el bloc aniria exempt però sense reclamar l'atenció de l'espectador.

El fet que els dos blocs es trobessin junts tampoc seria un aspecte rellevant per a considerar-los part d'un mateix monument funerari, ja que no s'ha oblidar que no van aparèixer en una excavació en el seu context estratigràfic, sinó que formaven part d'un farcit d'unes obres del segle XVI. 

El que és indiscutible, ja sigui un únic monument funerari o dos de diferents, és que pertany a un personatge rellevant. El cavall estava destinat a les elits; hi ha una voluntat d'heroïtzació del difunt amb les referències a la mitologia clàssica, la nuesa heroica, la presència del personatge alat, el felí...





Sigui com sigui, el relleu de l'heroi i el centaure recorda a les mètopes del Partenó d'Atenes. Us poso una imatge de la mètopa 27 del cantó sud del Partenó perquè compareu. Justament, aquest conjunt de mètopes representen la batalla entre Làpites i centaures.





L'altre cantó estret amb el personatge alat amb túnica, el seu escut i cavall.



Part posterior del bloc de l'heroi i el centaure, que està molt degradat, però s'intueix el personatge frontal i les potes d'un cavall.


El personatge del registre inferior, amb el rostre tricèfal a una banda, i el cap de felí a l'altra.


Detall del cap tricèfal, amb una roseta decorant-li els tres fronts.


Detall del cap de felí de la part posterior del personatge del registre inferior.


Vista posterior dels dos blocs, on s'observa que un té relleus per les quatre cares i l'altre té la part posterior polida, sense imatges.


Detall del registre superior del bloc amb el relleu del seguici funerari.


Detall del registre inferior del mateix bloc.



Cara lateral del mateix bloc, amb la columna i el capitell jònic.



El mateix bloc vist per l'altra banda lateral.


Detall del capitell jònic amb la roseta.